Desiertos

del 9 al 27 d'octubre _ espectacle en castellà

Autor Josep Pere Peyró
Direcció Anna Sarrablo

Intèrprets

Eduardo Òscar Bosch
Luis Xavier Pàmies
Marta Carla Ricart

Disseny escenografia Roger Orra
Construcció escenografia Pau Gómez
Disseny d’il·luminació Roger Orra
Espai sonor i música original Ramon Calduch
Tècnic so / llums Josep Sánchez Rico, Pau Plana
Vestuari Raquel Eme
Producció La Trama Produccions
Aj. producció Georgina Amat
Assistent lluita escènica Valentina Calandriello
Fotografies Sandra Solorzano (promo), Sergi Periche i Lluís De Sola
Realització / edició vídeo Cora Estival
Disseny gràfic Xavier Pàmies

Agraïments Josep Pere Peyró, José Sanchís Sinisterra, Carles Salas, Lluís Quintana, Pau Rema, Òscar Jané, Asun Vitoria, L'Evocador Produccions, Nau Ivanow i a tots aquells que ens han recolzat moral i físicament així com a Xeui Jiménez, Alex zaguirre, Complot Escénico, familia Pàmies, Jordi Casasampera, Teresa, Conxita, Eulàlia i Montse de Els Teatrerus d’Orlandai, familia Sarrablo i Suils, Claude Millo, Miguel Montoro, Mercedes Salmerón, Gerardo Sabaté, Ana Maria Solsona, Adrián Milá, familia Moreno, Cristina Sarrablo i Monserrat Chaves Torres per les seves aportacions a Verkami i, molt especialment, a tot l'equip per la seva entrega i per confiar en el projecte.

SINOPSI

DESIERTOS

Premi de la Crítica teatral de Barcelona al millor text, 1996.

“¿Has oído hablar de la palabra crisis?” Un matrimoni, el Luis i la Marta, instal·lats en una aparent comoditat econòmica i en un precari equilibri afectiu, reben la visita de l’Eduardo, un personatge sortit del manicomi, que s’instal·la a casa seva. Per sobre d’un to sostingut en la comèdia, es desencadena una reflexió al voltant d’una societat en crisi que ha substituït els ideals pels materials.
La MARTA és una dona que està a les portes de l'atac de nervis. Una bomba a punt d'explotar: Vertígens, ofecs, taquicàrdies...
El LUIS és un home controlat, amaga la seva impaciència sota la disfressa dels que semblen escoltar, però només esperen el seu torn per tornar a parlar.
L'EDUARDO és una mena de boig-sant. Un personatge que ha passat a l'altre costat, sigui quin sigui, en qui és impossible distingir el que sap del que ignora, el savi de l'idiota. La Marta i el Luis duen dotze anys de casats, sense fills, perquè així ho varen decidir. S'han repartit els rols de la manera següent: ell és el segur, ella la insegura, ell té la raó, ella la insistència, ell té la feina, ella la casa; ell té por i ella també, tots dos intenten fugir desesperadament del lloc on són sense deixar-lo.

“Vaig escriure l’obra l’any 1992 a unes golfes del barri de Gràcia de Barcelona un gener especialment fred i famolenc. Mentre la ciutat estava embriagada pels efluvis triomfals d’unes Olimpíades, jo intentava treure’n la meva paladeta d’aquell “El Dorado” treballant a l’espectacle d’inauguració. Pot ser tot això expliqui dues coses: la primera, el tema de l’obra: ser o tenir. Deserts era la meva catarsi per superar aquella mena d’esquizofrènia, el meu orgull d’artista pobre cridava: no tinc res, però sóc lliure. La segona, explica aquesta vena mística que destil·la Deserts, entrar al misticisme no és gaire difícil, només cal estar un parell de dies sense menjar. En tot cas, no en tinc cap dubte, vaig escriure Deserts amb el cor, no amb el cap.” (Josep Pere Peyró)

La directora, Anna Sarrablo diu: “La por és un gran aliat per a contaminar la ment i deformar la realitat. Fins a on és capaç d’arribar l’ésser humà quan es veu en la tessitura de perdre-ho tot: feina, diners, casa, parella... Només cal empènyer la primera fitxa de dòmino perquè comenci l’odissea particular de cada un."

L’ escenògraf, Roger Orra diu: "L’espai proposat sorgeix a partir d’allò que proposa el propi dramaturg, l’interior del pis del matrimoni, i concretament l’espai del menjador. Així doncs sense perdre mai el referent real, havien de copsar l’essència vital i dramàtica dels tres personatges.

Formalment l’espai ve concebut amb l’objectiu de reforçar la sensació de pressió i atac: un semi rombe des de la visió de l’espectador, com espai central i dos passadissos, un espai que tot i ser geomètricament rectangular, funciona com un cercle on les besties assetjaran a l’home renascut.

Ens va semblar important aquest fet, ja que l’acció provoca que els personatges poc a poc quedin tancats en aquell pis, un espai que cavalca entre l’escenografia representativa, la metafòrica i la meta teatral.”