Contacte.
Programació.
Gataro
El Teatre
Horaris i preus.
Destacats.
Hist˛ria
El Projecte ArtÝstic
El Teatre
Temporada 2010-2011
Hist˛ric
YouTubeInstagram Twitter Facebook Venda d'entrades online Patrocinadors.
Flor de Nit
Accés per a
minusvàlids.
Reserva d'entrades
per telèfon.
Dies de l'espectador.
Servei de Bar.
Entrades amb descomptes tr3sc.
Descompte carnet biblioteques.
Descompte amb el carnet jove.
Descomptes per a majors de 65 i menors de 14 anys.
Descomptes socis Fnac.

COPI I OCAÑA, al purgatori

de dimecres a dissabtes a les 20h

COPI i OCAÑA, al purgatori
de Marc Rosich
a partir d'una proposta de Julio Álvarez

Direcció Marc Rosich

Amb

Copi Oriol Guinart
Ocaña Victor Alvaro
Ombra de Pier Paolo Pasolini Jaume Madaula

Disseny d'escenografia Montse Amenós
Disseny d'il·luminació Quico Gutiérrez (AAI)
Disseny de so Oriol Rufach
Disseny de vestuari i caracterització Núria Llunell
Ajudant de direcció Carles Perelló
Disseny de cartell Lyona Ivanova
Construcció escenografia arts-cenics
Ajudant de producció i distribució Jordi Brunet
Producció executiva Savina Figueras

Una producció de Gataro i Almeria Teatre

SINOPSI

Quatre anys separen la mort de Copi de la d’Ocaña.
Copi, el dramaturg i transformista argentino-francès, moria l’any 87 de resultes dels primers estralls de la SIDA. El pintor i transvestit Ocaña, icona de les Rambles barcelonines de la Transició, havia mort el 83 a la seva Andalusia natal. S’havia vestit de Rei Sol per a una festa popular i, dissortadament, va decidir encendre unes bengales sense pensar que les robes sintètiques amb què havia improvisat la disfressa eren altament inflamables. Malgrat aquest decalatge de quatre anys entre els seus traspassos, les regles de la ficció ens han permès imaginar-los a tots dos reunits en el moment just després de morir i tancar-los en un purgatori, barreja entre cel·la i sala d’espera. Els dos personatges, salvatges i excessius, impúdics i exhibicionistes, mordaços però tendres, es van descobrint l’un a l’altre en un llarg cara a cara. I mentre, mica en mica, van acceptant la inevitabilitat de la seva mort, es mostren les ferides i les armes que han fet servir per fer front a una vida que els era adversa i plena de murs a superar. Unes armes que són un repertori de perruques i plomes, enginy verbal i empenta creativa, maquillatge agressiu i amanerada valentia. Així, la mort, en les seves mans, es disfressa de color i el dol es torna una festa, un combat de reines que té com a àrbitre d’excepció a l’ombra de Pier Paolo Pasolini.